Cultura
Per César López Rosell
20 de febrer, 2012
Un còctel amb bons ingredients sempre acaba funcionant. Això és el que va succeir al Palau de la Música amb la proposta per a la temporada d’Ibercamera. L’atractiu programa, amb doble dosi de Mozart i obres de Neruda i Xostakóvitx interpretades per l’Orquestra de Cambra de Viena i dos solistes locals cada vegada més consolidats, el pianista barceloní Enrique Bagaría i la trompetista de l’OBC Mireia Farrés, va acabar conquistant al públic. L’emergent director burgalès Eduardo Portal, que està fent carrera a Europa, va contribuir a donar forma conjunta a aquesta exitosa aposta. Tant va ser així que al final de la vetllada els protagonistes van oferir dos bisos per correspondre a l’entusiasta acollida.
Fa només uns dies, John Eliot Gardiner elogiava la qualitat dels músics espanyols que militen a les orquestres europees al parlar dels cinc solistes del nostre país que formen part de la Mahler Chamber Orchestra. El mestre deia que era una pena que tots aquests intèrprets no poguessin reunir-se aquí en una formació nacional o pertanyent a la base estable de les principals agrupacions. Si Gardiner hagués estat entre els espectadors de dijous passat al Palau o diumenge a Girona, on es va repetir el programa, també hauria aplaudit l’acoplament dels dos solistes autòctons amb la sòlida formació vienesa i hagués insistit en la repetició d’una fórmula que permet treure el millor dels nostres intèrprets.
Les dues vetllades es van iniciar amb la interpretació de la popular ‘Serenata, número 13′ de Mozart. L’orquestra de cambra va passar per sobre d’un enèrgic però excessivament gesticulador Portal per exhibir un domini aclaparador d’una partitura de caràcter tan lleuger i fàcil de pair, però el més bo va arribar quan va entrar en joc Bagaría per desgranar el ‘Concert per a piano i orquestra, número 9′, una obra de maduresa creativa del geni de Salzburg plena de cadències i que requereix un gran virtuosisme interpretatiu. El pianista va superar llargament les expectatives fent una lectura tan elegant com precisa de l’obra, a més de dialogar a la perfecció amb l’orquestra. L’entrada del piano des del primer moment i el rondo-presto final van impregnar la sala de l’alegria de la partitura i fins i tot els músics van aplaudir el solista quan rebia les reiterades aclamacions.
Ja a la segona part li va arribar el torn de lluïment a Farrés, una solista sorgida del planter de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i acabada de formar a Boston on va ser solista de la formació simfònica local. Cada vegada més sol·licitada per orquestres o en els seus recitals amb acompanyament de piano, la solista de l’OBC va estar molt comunicativa i expressiva. El ‘Concert per a trompeta i orquestra de cordes’ de Johann Baptist Neruda, compositor contemporani de Mozart, li va permetre exhibir el seu domini de l’instrument. La trompetista de Santpedor va solucionar l’exigència d’aquesta brillant encara que curta obra, dominant l’equilibri de contrastos dels tres moviments i va connectar molt bé amb la resta dels músics.
Bagaría va tornar a tenir protagonisme amb una ajustada versió de l’exigent ‘Concert per a piano, trompeta i orquestra de cordes’ de Xostakóvitx, en què Farrés va tenir un paper més complementari però sempre ajustat a l’esperit d’una obra, en la qual Portal es va mostrar molt més eficaç des del podi. L’èxit aconseguit amb aquesta fórmula, que va ser recompensada amb una bona entrada en els dos concerts, obre el camí a iniciatives sempre justificades, però molt més en temps d’ajustos pressupostaris.
Últimos comentarios